M U S E U D E L B A R R O C D E C A T A L U N Y A
Tot seguit es transcriuen fragments de diverses entrevistes fetes a David Closes en relació al projecte dels nous accessos del Museu del Barroc de Catalunya.
[Below are some transcribed cuts of several interviews conducted at David Closes regarding to the project of the new entrance wing of the Baroque Museum of Catalonia].
Les entrevistes van ser publicades a les revistes següents:
[The interviews were published in the following magazines:]
Núvol _ Barcelona, octubre del 2024 [Barcelona, Catalonia, October 2024]
C3 magazine _ Seül, maig del 2024 [Seoul, Korea, May 2024]
NAN arquitectura _ Madrid, gener del 2025 [Madrid, Spain, January 2025]
ID+C _ Nanjing, juliol del 2024 [Nanjing, China, July 2024]
(Núvol)
“L’elecció dels materials i les geometries mai és capriciosa. En aquest projecte volíem que tot allò que fos de nova construcció tingués un caràcter lleuger i que entrés en diàleg -per contrast- amb l’edifici antic de manera que el resultat final generés més riquesa i tensió espacial. D’altra banda, si el projecte té una certa complexitat geomètrica, aquesta és el resultat de donar resposta a un lloc complex: les directrius de les visuals, el recorregut plantejat, la conservació del patrimoni, la relació amb el carrer, la proporció de l’element nou respecte el cos de l’antic edifici… La forma final d’un projecte, però, crec que cal que sigui el resultat de buscar i trobar la conjunció quasi perfecta entre el concepte plantejat i l’estructura proposada”, assegura Closes. Per fer més entenedor aquesta explicació, ens mostra una imatge de la ballarina Martha Graham fent contorsions dins d’un vestit. La forma exterior que adquireix la tela a causa dels moviments del cos de Graham, li serveix a Closes com a analogia per il•lustrar com l’aparença formal de l’edifici respon al concepte plantejat i a la disposició dels seus elements estructurals.
“The choice of materials and geometries is never capricious. In this project we wanted all the new construction elements to have a light character and to enter into dialogue -by contrast- with the old building; with this we sought to generate more richness and spatial tension in the final result. Additionally, the project had a certain geometric complexity mainly as a response to a complex site: the sights to main urban landmarks, the architectural promenade proposed, the preservation of the heritage, the relationship with the public space, the proportion of the new elements in relation to the volume of the old building… I believe that the final form of a project, however, must be the result of seeking and finding the almost perfect conjunction between the proposed concept and the proposed structure”, assures Closes. To make this explanation more understandable, he shows us an image of the dancer Martha Graham contorting herself inside a dress. The external shape that the fabric acquires due to the movements of Graham’s body serves Closes as an analogy to illustrate how the formal appearance of the building responds to the proposed concept and the arrangement of its structural elements.
(…)
(C3): L’ús de materials contemporanis comporta un fort contrast amb les solucions tradicionals. Podria explicar-nos els motius de la tria de materials, colors i elements arquitectònics utilitzats en el projecte i, en particular, com contribueixen a l’estètica i a la funcionalitat generals del museu?
(DC): És cert que els materials utilitzats en la proposta del Museu el Barroc creen un fort contrast amb l’edifici preexistent El contrast entre materials, però, no crec que hagi de ser sempre una premissa en les intervencions patrimonials. Crec que la tria dels materials cal fer-la a partir del concepte de projecte plantejat i a partir de les característiques del patrimoni preexistent. En cada cas cal triar els materials més adequats, siguin més lleugers (contemporanis?) o més pesants (tradicionals?). Es triïn els materials que es triïn, presentin un fort contrast o una clara similitud, segur que sempre és important fer evident que pertanyen a una actuació contemporània: en uns casos la diferència amb els cossos edificats preexistents serà més contundent i en altres més subtil. A cada edifici pot ser adequada una estratègia o l’altra.
Els principals materials de façana dels nous volums del Museu del Barroc són l’alumini, l’acer inoxidable i el formigó. L’elecció dels materials exteriors s’ha fet amb l’objectiu de garantir la màxima durabilitat, el mínim manteniment i un envelliment adequat al llarg del temps. A l’interior, els materials presenten tons neutres amb dues excepcions: el color carbassa de la rampa inicial i de la finestra més alta del nou volum principal. Aquests elements de color, com en una “Ascensió”, marquen el punt inicial i final de l’itinerari ascendent proposat.
(C3): The use of contemporary materials offers a strong contrast to traditional features. Could you tell us more about the choice of materials, colours, and architectural elements used in the project, particularly how they contribute to the overall aesthetic and functionality of the museum?
(DC): It is indeed true that the materials used in the Baroque Museum proposal create a strong contrast with the existing fabric. However, I believe that the contrast of materials should not always be a prerequisite for heritage interventions. Instead, the selection of materials should be based on the project’s concept and the characteristics on the pre-existing heritage. In each case, the most suitable materials should be chosen and it is crucial to indicate that they belong to a contemporary intervention. This distinction may vary in strength from one building to another, with some showing a more pronounced difference from the existing fabric while others exhibit a more subtle contrast. In this sense, I think each building may require a specific strategy.
The main façade materials of the new volumes of the Baroque Museum are aluminium, stainless steel and concrete. The choice of exterior materials has been made to ensure maximum durability, minimal maintenance requirements, and favourable ageing characteristics over time. Inside, the colour scheme predominantly consists of neutral tones, with two exceptions: the orange colour of the initial ramp and the highest window of the main new volume. These elements serve as markers for the beginning and end of the proposed ascending promenade, resembling an “Ascension”.
(…)
(C3): Com a arquitecte, com veu el paper de la reutilització en la preservació del patrimoni en relació a necessitats contemporànies? En el seu projecte, com s’exemplifica aquest equilibri?
(DC): És indispensable introduir usos adequats i nous al patrimoni arquitectònic si no volem convertir els edificis històrics en mera arqueologia morta. Al Museu del Barroc, crec que hem assolit un equilibri prou bo introduint nous elements i realçant els valors preexistents de l’edifici.
(C3): As an architect, how do you see the role of adaptive reuse in preserving historical sites while meeting contemporary needs? How does this project exemplify that balance?
(DC): Introducing new and appropriate uses for architectural heritage is essential to prevent it from becoming mere dead archaeological remains. At the Baroque Museum, I believe we have achieved a quite good balance between incorporating new elements and enhancing the values of the pre-existing building.
(…)
(NAN): Al llarg de la teva carrera, has treballat en projectes de rehabilitació emblemàtics com l’església del convent de Sant Francesc a Santpedor, que vas transformar en un auditori respectant les empremtes del temps. Què és el que et va atraure inicialment cap a aquest tipus d’intervencions que transformaven espais religiosos en culturals i, amb el temps, com ha evolucionat el teu enfoc?
(DC): Aterrar per primer cop en un projecte de rehabilitació, en un edifici molt malmès i salvatgement amputat, t’obliga a generar reflexions per trobar uns criteris adequats d’intervenció i, així, anar definint unes estratègies aplicades al cas concret. En aquell cas (Sant Francesc), amb què em trobo amb un edifici molt maltractat exteriorment, em porta a plantejar una estratègia contundent d’intervenció: la definició de nous volums i elements que entraven en el cos a cos amb el que quedava de l’edifici preexistent; un cos a cos que permetia donar un nou caràcter a l’exterior de l’edifici (que l’havia perdut en desaparèixer tant les ales del convent com el portal d’accés a l’església) i treballar l’interior preservant-ne els valors espacials i les magnífiques entrades de llum produïdes per la degradació i el col•lapse parcial de l’edifici.
Definir una estratègia d’entrar al cos a cos et porta a adoptar mecanismes de juxtaposició de nous llenguatges i materials; aquests mecanismes et permeten introduir complexitat, tensió i riquesa espacial a l’edifici precedent.
Segurament, les estratègies de juxtaposició de llenguatges i materials són plenament adequades en edificis dramàticament amputats com en el cas de l’església de Sant Francesc o en el cas del Museu del Barroc de Catalunya. Amb això no vull pas defensar que només aquest tipus d’estratègia sigui l’adequada; segur que hi poden haver altres estratègies on els mecanismes no siguin els del contrast. En qualsevol cas, crec que tota intervenció en el patrimoni (sigui més contundent o més subtil) ha d’afegir capes, estrats, noves lectures a l’edifici precedent fent-lo més ric, complex i entenedor (com a artefacte arquitectònic i com a artefacte d’acumulació històrica).
(NAN): Throughout your career, you have worked on emblematic rehabilitation projects such as the church of the convent of Sant Francesc in Santpedor, which you transformed into an auditorium respecting the traces of time. What initially attracted you to this type of interventions that transformed religious spaces into cultural ones and, over time, how has your approach evolved?
(DC): Approaching for the first time in a rehabilitation project, in a very damaged and savagely amputated building, forces you to generate reflections to find appropriate intervention criteria and, thus, to define strategies applied to the specific case. In that case (Sant Francesc), in which I find a building that has been very damaged externally, leads me to propose a forceful intervention strategy: the definition of new volumes and elements that entered into close close combat with what remained of the pre-existing building; a close contact that allowed me to give a new character to the exterior of the building (which had been lost when both the wings of the convent and the main entrance disappeared) and to work on the interior, preserving its spatial values and the magnificent entrances of light produced by the degradation and partial collapse of the building.
Defining a strategy to enter into close combat with the building leads you to adopt mechanisms of juxtaposition of new languages and materials; these mechanisms allow you to introduce complexity, tension and spatial richness to the pre-existing building.
Surely, the strategies of juxtaposition of languages and materials are fully appropriate in dramatically amputated buildings as in situations like the church of Sant Francesc or like the Baroque Museum of Catalonia. With this I do not want to argue that only this kind of strategy is the appropriate one; without question there may be other strategies where the mechanisms are not those of contrast. In any case, I believe that any intervention in the heritage (whether more forceful or more subtle) must add layers, strata and new readings to the preceding building, making it richer, more complex and understandable (as an architectural artefact and as an artefact of historical accumulation).
(…)
(NAN): Als teus projectes, com als nous accessos al Museu del Barroc, has demostrat una gran sensibilitat per integrar elements contemporanis en estructures històriques. Quins principis et guien per establir aquest diàleg entre passat i present?
(DC): Un dels principis bàsics és que cal que els nous elements –contemporanis- trobin l’escala adequada en relació al conjunt de l’edifici històric. Això vol dir que prenguin el protagonisme just (a vegades molt marcat, a vegades més discret), que mantinguin i realcin els valors espacials i arquitectònics principals de l’edifici patrimonial, i que el resultat final aporti més riquesa espacial al lloc.
(NAN): In your projects, such as the new entrance wing of the Baroque Museum of Catalonia, you have demonstrated a keen sensibility for integrating contemporary elements into historical structures. What criteria guide you in establishing this dialogue between past and present?
(DC): One of the main principles is that the new –contemporary- elements must find the right scale in relation to the historic building as a whole. This means the new elements have to take the right prominence (very prominent sometimes, more discreet in others) in order to maintain and enhance the main spatial and architectural values of the heritage building, and in order to bring more spatial richness to the final result of the site.
(…)
(ID+C): En les seves obres de rehabilitació, hi intervenen molts nous elements amb volums i formes geomètriques irregulars. Aquests trets determinen el seu estil de disseny?
(DC): L’estil, entès com el que es desprèn de la forma, no crec que hagi de tenir un valor a priori: en el meu cas és el resultat final d’un procés de desenvolupament d’un concepte, d’una idea. El concepte o la idea no esdevenen vàlids –i per tant, prenen ja una forma concreta- fins que el concepte i el plantejament estructural de l’edifici no encaixen entre ells a la perfecció; en aquest moment el projecte pren forma.
Reconec, però, que en el meu cas tinc una certa predilecció per la juxtaposició en els projectes: una predilecció per crear tensió i riquesa espacial entre elements i volumetries. En el cas de les intervencions en el patrimoni cultural, la juxtaposició i la tensió entre elements permet posar en valor tant allò nou i com allò vell: en el cas del Museu del Barroc, per exemple, això permet posar en valor els nous volums, per una banda, i la paret mitgera amb les traces de l’antiga església barroca, per l’altra.
Les geometries complexes o irregulars crec que tampoc han de ser gratuïtes: la complexitat de les formes cal que neixin dels objectius espacials del projecte, de la relació que es vol establir amb la ciutat que envolta la proposta o de la relació/tensió volguda amb les preexistències històriques.
(ID+C): In your renovation works, we can see many new elements intervening in existing buildings in the form of geometric shapes or irregular volumes. Would you say this is one of your design styles?
(DC): I don’t think the style, understood as what emerges from form, should have any ‘a priori’ value: in my case it is the final result of a process of developing a concept, an idea. The concept or idea doesn’t become valid – and, therefore, doesn’t take a concrete form – until the concept and the structural solutions of the building don’t fit together perfectly. It is at this precise moment where the project form emerges.
I must admit, however, that in my case I have a certain predilection for juxtaposition in projects: a predilection for creating tension and spatial richness between elements and volumes. In the case of interventions in cultural heritage, the juxtaposition and tension between elements lets highlight both the new and the old; in the case of the Baroque Museum, for instance, this allows to highlight the new volumes, on the one hand, and the partition wall with traces of the old baroque church, on the other.
I believe that complex or irregular geometries should never be gratuitous: the complexity of the forms should arise from the spatial goals of the project, from the relationship intended between the proposal and the city or from the relationship or tension intended with historical pre-existences.
(…)
(ID+C): Al web del seu estudi, hi podem llegir: “Seqüències, ritmes, juxtaposicions, moviments, velocitat… amb el buit com a element de relació: aquest és el conjunt d’eines que utilitzem a totes les escales de treball intentant crear paisatges rics i complexos”. Ens pot donar exemples que il•lustrin com aquest concepte es reflecteix als seu projectes?
(DC): En projectes d’escala territorial o de paisatge és on aquestes eines es fan més evidents; per exemple a la proposta que vam plantejar anys enrere per al creixement urbà d’Ørestad, l’àrea sud de Copenhaguen. En altres escales, però, aquestes eines projectuals també hi són: per exemple en els edificis que he projectat -el Museu del Barroc ens pot servir- pren rellevància la definició d’itinerari. L’itinerari no és res més que la definició d’una seqüència, amb uns ritmes de modulació de l’espai, de la llum i el temps; en resum, són la vivència d’un paisatge.
(ID+C): In your studio’s introduction, we see this sentence: “Sequences, rhythms, juxtaposition, movement, speed… with the void as a relationship: these are the set of tools used by David Closes on any working scale to create rich and complex landscapes.” Could you give examples to illustrate how this concept is reflected in your projects?
(DC): These designing tools become evident in territorial or landscape scale projects; for instance in the proposal we drew up some years ago for the urban growth of Ørestad, the southern area of Copenhagen. On other scales, however, these designing tools are also there, for example in the buildings we have designed as the Baroque Museum. In this proposal the concept of path becomes relevant. The path –the architectural “promenade” proposed for the Baroque Museum- is nothing more than the definition of a sequence, where we shape the space rhythms, the light and time; in short, it’s the experience of a landscape.
(…)
(NAN): De cara al futur, quin tipus de projectes t’interessaria afrontar?
(DC): El desenvolupament de projectes d’edificis sempre són, arquitectònicament parlant, molt agraïts. Són agraïts perquè generalment són treballs abastables espacialment i temporalment: ens permeten plantejar i posar en ús noves lògiques, nous conceptes, noves relacions amb l’entorn urbà, etc., amb força probabilitats d’èxit i en un termini raonable de temps. En aquest sentit, aquests tipus de projectes m’agradaria poder-los continuar abordant. Ara bé, els reptes de debò que, com a societat, tenim plantejats es produeixen a escala urbana i territorial: l’adequació dels teixits urbans, l’estructuració de l’espai públic i la mobilitat, la disponibilitat i qualitat de l’habitatge, la continuïtat i viabilitat dels sistemes naturals, la minimització de l’ús de recursos materials i energètics, etc. Afrontar tots aquests reptes, però, requereix disposar d’estratègies i instruments que tinguin continuïtat (i tones de perseverança) tant en l’espai com en el temps; sembla una lluita titànica davant de les lògiques de la immediatesa (suïcida?) que regeixen les societats actuals…
(NAN): Looking ahead, what types of projects would you be interested in developing?
(DC): The development of building projects is always, architecturally speaking, very rewarding. They are rewarding because they are generally spatially and temporally achievable works: they allow us to propose and put into use new logics, new concepts, new relationships with the urban environment, etc., with a high probability of success and within a reasonable time frame. In this sense, I would like to be able to continue developing these types of projects. However, the real challenges that, as a society, we face occur at urban and territorial scale: the improve of urban fabrics, the structuring of public space and mobility, the availability and quality of housing, the continuity and viability of natural systems, the minimization use of material and energy resources, etc. Facing all these challenges, however, requires the disposal of strategies and instruments that have continuity (and tons of perseverance) both in space and in time; it seems a titanic struggle in front of the logics of (suicidal?) immediacy that rule current societies…
(…)
Núvol _ enllaç a l’entrevista completa [Link to the whole interview]
C3 magazine _ enllaç a l’entrevista completa [Link to the whole interview]
NAN arquitectura _ enllaç a l’entrevista completa [Link to the whole interview]
[ ]
David Closes, arquitecte 